Resum del seminari impartit el 15 de novembre de 2019 a la UIB pel professor Joan David Janer Torrens. Aquest resum l’ha realitzat l’alumna col·laboradora Nerea Bilbao. L’estudi realitzat pel professor Joan David Janer es pot consultar a JANER TORRENS, J. D., “La cláusula de exención humanitaria y la criminalización de las organizaciones de rescate en el mar”, capítol inclós en obra col·lectiva en premsa
Durant els darrers anys hi ha hagut una gran pressió a les ONG dedicades a les tasques de rescat a la Mediterrània que ha acabat amb l’acusació a membres d’aquestes ONG de ser responsables de delictes de tràfic il·legal de persones. Com hem arribat a criminalitzar les ONG de rescat?
Des de la dècada dels noranta, els Estats de la Unió Europea han construït murs físics, marítims i virtuals per fer front als problemes de migració. En l’actualitat, aquests murs sumen una llargària total de 1000 Km, equivalents a sis murs de Berlín.
Així, el fons europeu per al control de fronteres ha anat augmentant des de l’any 2007, assignant-li la Comissió per al període 2021- 2027: 8.020 milions d’€ al seu Fons per a la Gestió Integrada de les Fronteres; 11.270 milions d’€ per a Frontex (Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes) i 1.900 milions d’€ per a les seves bases de dades d’identificació de persones. A més, la construcció d’aquest murs suposa un negoci per a empreses de seguretat com Airbus, Leonardo, Thales o Indra.
Totes aquestes dades es poden trobar a l’informe “El negocio de construir muros” publicat al 2018, on l’autor, Mark Akkerman afirma que “se trata de un negocio letal. La fuerte militarización de las fronteras de Europa, tanto terrestres como marítimas, ha llevado a las personas refugiadas y migrantes a seguir rutas mucho más peligrosas y ha dejado a otras atrapadas en condiciones desesperadas en países vecinos, como Libia. Muchas muertes no llegan a registrarse, pero las que sí se registran en el Mediterráneo demuestran que el porcentaje de las personas que se ahogan intentando llegar a Europa sigue aumentando cada año”
Un altre informe del 2018, publicat per la Organització Internacional de Migrants va constatar a l’any 2016, 7.2297 migrants morts o desapareguts. D’aquests, 5.143 s’han produït al Mediterrani.
En conseqüència, es pot observar com aquest problema ha anat agreujant-se en aquest darrers anys a causa de la inacció dels propis Estats i, també, degut a la pobre legislació internacional existent per fer front al conflicte que, a més, alguns Estats estan utilitzant per criminalitzar les actuacions de les ONG de rescat.
Hem de tenir en compte que en els convenis internacionals que parlen de l’obligació de rescatar a la mar (Conveni sobre Salvaguarda de la Vida a la Mar de 1974, Conveni sobre el Dret del Mar de 1982 i el Conveni sobre Salvament Marítim de 1989) no s’estableix l’obligació dels Estats d’acceptar persones rescatades perquè aquests convenis no es varen fer pensant en el problema de la migració massiva.
Davant la inacció de la UE i dels Estats, les ONG han assumit un paper molt rellevant per rescatar migrants a la mar: Sea Watch, Proemaid, Proactiva Open Arms, SOS Mediterranée, Jugend Rettet, Médicos sin Fronteras, Human Rights at Sea, Mission Lifelint han rescatat al voltant de 100.000 migrants des de 2014. Però les accions d’aquestes ONG són criminalitzades per part dels Estats, que les consideren responsables d’un delicte de tràfic il·legal de migrants partint del fet que els migrants paguen a un traficant per arribar a un altre país i entrar-hi de forma irregular.
Amb l’objectiu de donar solució a aquest problema, la Unió Europea va adoptar al 2002 el “paquet sobre ajuda clandestina a immigrants”, compost per la Directiva 2002/90 per la qual s’estableix una definició comuna del delicte de l’ajuda a l’entrada, a la circulació i estada irregular i la Decisió marc 2002/946 destinada a reforçar el marc penal per a la repressió de l’ajuda a la circulació i a l’entrada irregular.
D’acord amb la Directiva, els Estats han d’adoptar les mesures necessàries per castigar a aquells que de forma intencionada ajudin a entrar a persones de manera il·legal al territori i, aplicar sancions efectives, proporcionades i dissuasives. Tot i això, la pròpia Directiva conté una clàusula d’exempció humanitària segons la qual els Estats poden no imposar sanció en els casos en que la conducta descrita sigui per donar assistència humanitària a les persones migrants. Es a dir, aquesta clàusula permet no sancionar les ONG de rescat ni els seus membres.
Artículo 1
Tipificación general
1. Los Estados miembros adoptarán sanciones adecuadas:
a) contra cualquier persona que intencionadamente ayude a una persona que no sea nacional de un Estado miembro a entrar en el territorio de un Estado miembro o a transitar a través de éste, vulnerando la legislación del Estado de que se trate sobre entrada o tránsito de extranjeros;
b) contra cualquier persona que intencionadamente ayude, con ánimo de lucro, a una persona que no sea nacional de un Estado miembro a permanecer en el territorio de un Estado miembro, vulnerando la legislación del Estado de que se trate sobre estancia de extranjeros.
2. Los Estados miembros podrán decidir, en aplicación de su legislación y de sus prácticas nacionales, no imponer sancionesa la conducta definida en la letra a) del apartado 1 en los casos en que el objetivo de esta conducta sea prestar ayuda humanitaria a la persona de que se trate.
Però encara així, la clàusula presenta dos problemes: el seu caràcter facultatiu i el fet que fins i tot alguns estats que la tenen incorporada també estan criminalitzant les ONG de rescat.
Cal recordar també que el Protocol de Nacions Unides contra el tràfic il·lícit de migrants per terra, mar i aigua exclou l’assistència humanitària del seu àmbit d’aplicació per no considerar que l’activitat d’una ONG respongui a l’obtenció directa o indirecta d’un benefici econòmic.
Davant aquesta escassa normativa internacional les ONG tenen pocs mecanismes per defensar-se davant la persecució penal que pateixen per part dels Estats: en la pràctica estan invocant aquesta clàusula d’excepció humanitària, però també l’estat de necessitat o bé principis constitucionals. Aquest va ser el cas de França, on d’acord amb el principi de fraternitat, al 2019 el Consell Constitucional Francès va anular un article del Codi Francès d’entrada i estada d’estrangers a França.
Encara així les ONG corren un risc important de ser criminalitzades. Per això, l’Agència de Drets Fonamentals de la UE ha demanat una modificació del redactat de la Directiva esmentada per evitar que es criminalitzi les ONG i, com a mesura temporal fins que la Directiva sigui modificada, el Parlament Europeu ha demanat a la Comissió que elabori unes directrius dirigides als Estats indicant expressament els supòsits en que no s’ha de criminalitzar la tasca d’assistència que duen a terme les ONG.
Tota aquesta hostilitat cap a les ONG ha implicat una disminució de la presència de vaixells de rescat al mar: si al maig de 2017 se’n van rescatar catorze vaixells, al juny de 2019 només set, malgrat segueixin partint de les costes del Nord d’Àfrica cap a Europa.
Aquesta situació és molt greu: estam parlant d’ONG que són considerades com a defensores dels drets humans i diverses resolucions de l’Assemblea General de Nacions Unides de 1999 i 2009 estableixen que correspon als Estats la responsabilitat primordial i el deure de protegir, promoure i fer efectius els drets fonamentals d’aquests col·lectius.