Resum del seminari “Quins límits té la llibertat d’expressió?” impartit el 6 de març de 2020 pel professor Luis López Guerra, jurista, polític, catedràtic, ex vicepresident del Tribunal Constitucional ( 1992-1995) i ex magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquest resum ha estat elaborat per l’alumne col·laborador del LIDIB Jilin Ye.
En els darrers anys, han arribat als tribunals, nombrosos casos de condemnes per delicte de “injúria” , “calúmnia” o “ escarni de creences religioses”. Per exemple, el casos de Valtònyc (enaltiment del terroisme, injúria i calúmnia a la Corona Espanyola), Willy Toledo ( ofensa de sentiments religiosos per dos missatges en Facebook) o Josep Roca ( injúria per un tweet per referir-se al expresident de Ciudadanos com el “ mayor cocainómano político”).
Davant aquesta situació es pregunta: quin és l’abast de la llibertat de d’expressió? I els seus límits?
L’art 20.4 de la Constitució Espanyola diu: “ Estas libertades tienen su límite en el respeto a los derechos en este Título, en los preceptos de las leyes que lo desarrollen y, especialmente, en el derecho al honor, a la intimidad, a la propia imagen y a la protección de la juventud y de la infancia”
Però quan es vulnera el dret a l’honor o intimitat d’una altra persona?
Com deia el jutge americà Oliver Wendy Holmes, la jurisprudència té l’última paraula. Hem de recórrer a la Jurisprúdencia del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional. Però també a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, ja que la nostra Carta Magna, a l’art 10.2 indica: “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce, se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”
La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans és vinculant i té un papel fonamental en la unificació o homogenització de les diferents interpretacions dels Tribunals de cada país.
El professor López ens ha explicat les sentències més rellevants del TEDH per conèixer què inclou i què no la llibertat d’expressió:
a) Cas Handyside c. Regne Unit (Sentència 5493/72, 7 de desembre de 1976)- LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ INCLOU EXPRESSIONS QUE PODEN SER OFENSIVES: la llibertat d’expressió en una societat democràtica és fonamental per al pluralisme polític i per a la convivència i tolerància de la diversitat religiosa, ideològica o cultural. Aquesta llibertat no exclou expressions que poden ser ofensives o desagradables per a algun sector de la població.
“ Al amparo del artículo 10.2 es válido no sólo para las informaciones o ideas que son favorablemente recibidas o consideradas como inofensivas o indiferentes, sino también para aquellas que chocan, inquietan u ofenden al Estado o a una fracción cualquiera de la población. Tales son las demandas del pluralismo, la tolerancia y el espíritu de apertura, sin las cuales no existe una «sociedad democrática» ” (paràgraf 49 de la sentència)
b) En el cas Von Hannover c. Alemanya, 2004 es va tractar com a LÍMIT DE LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ el DRET AL RESPECTE DE LA VIDA PRIVADA I FAMILIAR ( Art. 8 Conveni Europeu de Drets Humans) a causa de la demanda de la princesa Carolina de Mònaco contra la República Federal d’Alemanya per falta de protecció al seu dret al respecte de la seva vida privada i familiar per la publicació en diverses revistes d’unes fotografies seves i dels seus familiars, realitzant activitats quotidianes.
Segons el Tribunal, la premsa té un papel fonamental en una societat democràtica, de comunicar idees i informació d’interés general, fomentant el debat, però les fotos de la princesa de Mònaco en les revistes no transmetien informació d’interés general sinó només per satisfer la curiositat d’un sector de la població per conèixer la seva vida íntima.
“ As the Court has stated above, it considers that the decisive factor in balancing the protection of private life against freedom of expression should lie in the contribution that the published photos and articles make to a debate of general interest. It is clear in the instant case that they made no such contribution, since the applicant exercises no official function and the photos and articles related exclusively to details of her private life” (Paràgraf 76 Sentència)
També és interessant en aquest sentit el cas Paulina Rubio contra Espanya: Rubio Dosamante c. Espanya, 2017.
c) En el Cas Stern Taulats i Roura Capellera c. Espanya el Tribunal va tractar els discursos d’odi com a LÍMIT DE LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ i va concloure que no hi va haver incitació a l’odi contra la Corona per part de S. Taulats i R. Capellera. La llibertat d’expressió no inclou les expressions que inciten l’odi
“ La protección del artículo 10 del Convenio está limitada, incluso excluida, al tratarse de un discurso de odio, término que se entiende que abarca todas las formas de expresión que propaguen, inciten, promuevan o justifiquen el odio racial, la xenofobia, el antisemitismo u otras formas de odio basadas en la intolerancia” (paràgraf 41 de la Sentència)
Va recordar també el Cas Garaudy c França (incitació de l’odi contra jueus, negació de l’Holocaust. Art. 17 Conveni Europeu de Drets Humans, abús de dret d’expressió).
d) En el Cas Gündüz c. Turquia, 2004 el Tribunal va establir els criteris a tenir en compte a l’hora d’analitzar si unes declaracions inciten a l’odi:
- Si s’expressa en un context de confrontació o de normalitat.
- Intensitat de la incitació.
- Mitjà o forma per la qual es duu a terme.