Heinrich Böll, El honor perdido de Katharina Blum. Ed. Seix Barral, 2010
Cuando tenía la edad de la mayoría de nuestros estudiantes, se llevaba la literatura “comprometida”, crítica hacia el “sistema”. En mi desordenada lectura de los “autores-protesta” que se estilaban, como Sartre o Camus, me gustó especialmente Heinrich Böll, premio Nobel alemán. Me llamó la atención la impresión de honestidad que se derivaba del hecho de que su crítica pareciera siempre crítica desde dentro, autocrítica; era como un Camus alemán. Así que cayeron “Opiniones de un payaso”, “Billar a las nueve y media”, “Acto de servicio” y algún relato breve. No he releído después ninguno de ellos, pero sí lo he hecho, para esta “campaña de lectura”, con “El honor perdido de Katharina Blum”; apenas me ha llevado unas horas, es una novela muy breve. Mi impresión es que no ha envejecido nada mal. La forma en que se abate sobre el honor de la protagonista una trama periodística, policial, política y vecinal, no exenta de connotaciones machistas, no difiere mucho de lo que ocurre en nuestros días, con el
añadido de las redes sociales, cuando a alguien le toca “caer en desgracia”. La técnica de emplear un misterioso narrador, neutral y tiquismiquis, que elabora un aparente informe sobre el caso, añade carga opresiva a este relato de un proceso de victimización.
En el fondo de la novela late una idea que Böll expresó en una de sus últimas entrevistas -que los alemanes estaban enfermos de seguridad- y que hoy nos cuadraría a nosotros, los europeos. Y es que Böll escribió la novela bajo la experiencia de haber sufrido las mismas afrentas que su personaje por haberse mostrado crítico con la política seguida contra la banda terrorista Baader-Meinhof
Hay una película sobre la novela, dirigida por el matrimonio Scholöndorff-Von Trotta, que recuerdo como potable, algo críptica y con una interesante protagonista.
Santiago Cavanillas, Catedràtic de Dret Civil UIB
Rosa Montero, El peso del corazón. Ed. Seix Barral, 2015
“He de reconèixer que he llegit aquest llibre per casualitat. Ha estat una “lectura d’aeroport”, anant a un congrés acadèmic en bona companyia. Però m’ha parescut ben curiós, suggestiu i interessant i, per això, recomanable. Forma part de la trilogia de Bruna Husky escrita per Rosa Montero. És una espècie de Blade Runner a l’espanyola; de fet, el primer títol de la trilogia (Lágrimas en la lluvia) ret exprés homenatge a aquest mítica pel·lícula. És la història d’una detectiu replicant, Bruna, que viu a Madrid l’any 2109. Baix l’aparença d’una simple novel·la negra, se’ns presenten qüestions d’implicacions ètiques i jurídiques rellevants com la mercantilització de bens essencials com l’aire, els drets humans dels robots, la destrucció del planeta, el tractament dels residus nuclears, la injustícia social, la manipulació informativa o la construcció d’un nou ordre polític mundial (els Estats Units de la Terra). Una obra distòpica amb temes de futur sobre els que convé que anem pensant. O temes de present que hem d’afrontar ja?”
Apol·lònia Martínez, Catedràtica de Dret Mercantil UIB
Colston Whitehead, El ferrocarril subterrani. Edicions del Periscopi, 2017
El ferrocarril subterrani era el nom amb què es coneixia als segles XVII i XIX als Estats Units una xarxa antiesclavista de persones, refugis i rutes secretes que ajudava a escapar esclaus dels estats del sud cap al Nord. Si no sabies això abans de començar, amb aquesta novel·la te creuràs de veres que era un ferrocarril real, amb locomotora, vagons, estacions, túnels i maquinistes que ajuden a esclaus a fugir perquè hi ha un moment que et sembla més real això que no el sadisme dels negrers i el món sòrdid de les plantacions de cotó on la vida dels esclaus no valia absolutament res. La protagonista és na Cora, una esclava jove que fuig perseguida sense pietat per un caçador d’esclaus que te fa venir calfreds cada vegada que parla de “l’imperatiu americà”, perquè avui li diuen supremacisme blanc i és encara als carrers. A mesura que avança en la seva fugida t’adones que aquest caçador no és el pitjor, sinó que hi ha tota una societat, tot un sistema que gira entorn a l’esclavisme i que, amb l’excepció dels que col·laboren amb el ferrocarril subterrani, es basa en no veure els esclaus com a persones sinó com una categoria per davall d’animals i coses. Quan vaig estudiar l’apartheid, els crims contra la humanitat i el genocidi per fer la meva tesi doctoral em vaig trobar amb aquesta anul·lació de l’altre en ple segle XX i sempre m’ha impactat com la raó humana pot arribar a aquest punt, per mi, tan antihumà perquè va contra l’essència de la Humanitat: la diversitat.
És un llibre d’aquests que vas llegint i no vols que acabi, t’atrapa des del principi, et fa prendre consciència del que significava ser esclau i dona en aquell temps, però també et planteges, quan arribes a l’última pàgina, fins a quin punt el racisme i el sentiment de superioritat encara és vigent en la nostra societat. Acabes amb la idea que de la injustícia neix la força personal i col·lectiva per lluitar per allò en què creiem, en aquest cas la llibertat.
Margalida Capellà, professora contractada doctora de Dret Internacional Públic UIB
Mario Vargas Llosa, La Fiesta del Chivo. Ed. Alfaguara, 2019
La Fiesta del Chivo, un relato apasionante del despiadado régimen de Trujillo en la República Dominicana, de la mano de una mujer que vuelve a su tierra después de haber huido. Te hace vivir en primera persona cómo la vida se transforma en una verdadera pesadilla cuando una dictadura impone la violencia, la persecución y la impunidad frente a la democracia, el estado de Derecho y la garantía de los derechos humanos. Contado de forma magistral por el escritor peruano Mario Vargas Llosa, premio Nobel de literatura: ¡cuando empiezas, ya no puedes parar!
Valentina Milano, professora contactada doctora de Dret Internacional Públic UIB
Lev Tolstoi (1828-1910), Resurrección. Ed. Alianza editorial, 2013
Tolstoi entrecreua dues històries malauradament quotidianes en la Rússia tsarista de finals del segle XIX ; per una banda, la complexa història d’amor i seducció, entre el príncep Nejliudov i una jove serventa familiar, Katerina (Katiusha) Maslova, la qual, víctima del seu destí social i cultural es converteix en prostituta i acaba essent condemnada injustament a treballs forçats per un tribunal del qual hi forma part, precisament, Nejliudov. Per altra banda, el llarg i dramàtic pelegrinatge de Maslova per les infernals presons russes i la penosa lluita burocràtica del príncep per redimir-la de la seva condemna, ple d’un sentiment de penediment no només cap a ella sinó també cap a ell mateix, enmig d’una profunda reflexió sobre el sentit de la justícia, -institucional i la real, l’ordre moral, la religió i el govern dels homes. Quina veritat ens queda quan ja no podem creure en la justícia com a eina de redempció de les persones?….
Per què llegir-la? Per esbrinar en què val la pena creure… Quan no queden moltes esperances en les motivacions dels éssers humans, la solució pot estar, segons Tolstoi, en la no violència, en l’acceptació i comprensió del mal aliè… Per reflexionar sobre la hipocresia moral i la perversió del sistema institucional de justícia quan acaba intercanviant els papers entre botxins i víctimes.
Ricardo Navarro, professor contractat doctor de Dret Financer UIB
Virginia Wolf, Un cuarto propio, Ed. Sabina, 2018
Jo recoman una recent traducció en castellà i en femení de “A room of one’s own”, de Virginia Wolf. “Una habitació pròpia” és una obra preciosa del feminisme i la teoria literària contemporània nascuda de les conferències que va donar Virginia Woolf en dos col·legis universitaris per a dones de la Universitat de Cambridge el 1928. Escrit en femení, així com es dirigia a aquestes dones i no en masculí com es va traduir inicialment, el missatge canvia. Un assaig genial que conjuga agudesa i sentit de l’humor. Per llegir i rellegir.
Francesca Llodrà, professora titular de Dret Civil UIB
Anònima, Una mujer en Berlín, Ed. Anagrama, 2015
L’autora, que sempre va voler mantenir-se en l’anonimat, narra amb una sinceritat que escarrufa l’entrada de l’Exèrcit Roig a Berlín, i especialment les violacions massives que els soldats russos van cometre sobre les dones alemanyes. Tot és narrat amb un estil directe, sense cap concessió ni autocompassió, i potser és justament aquesta la raó per la qual arriba a commoure tan profundament.
Ma. del Carmen Tomás-Valiente Lanuza, professora titular de Dret Penal UIB
Dues lectures connectades: Philippe Sands, Calle Este-Oeste. Ed. Anagrama, 2017; i Rebecca Solnit, Esperanza en la oscuridad. Ed. Capitan Swing, 2017
Res no està escrit
Què lliga una novela històrica sobre dos víctimes del nazisme que van aconseguir fugir de l’horror per crear dos dels conceptes fonamentals del dret penal internacional contemporani i un llibre-assaig sobre mobilitzacions recents de la ciutadania arreu del món? La incertesa del futur. I com cal mirar enrere per anar cap endavant.
“Calle Este-Oeste”, de Philippe Sands, és un llibre extraordinari en el qual una recerca aparentment senzilla sobre el passat de l’autor el porta a descobrir i exhumar la memòria de dues vides creuades marcades per l’horror i l’esperança. Hersch Lauterpatch i Raphael Lemkin, de famílies jueves d’Europa central, van veure com la ideologia de l’odi que és el nazisme arrasava amb les seves famílies. I hagués arrasat també amb les seves vides si no haguessin pogut fugir i trobar refugi a dos països que avui en dia sembla que hagin oblidat la grandesa del seu passat obert: el Regne Unit i els Estats Units. Cadascun en un d’aquests països, tots dos dedicaran la seva vida a impulsar el dret internacional i seran els creadors de dues nocions fonamentals del dret penal internacional, sense les quals ens sembla que no podríem nombrar moltes de les atrocitats que ens ha deixat aquest maldestre segle XX i que alguns volen continuar durant el XXI: el crim de genocidi i els crims contra la humanitat.
Què hagués estat d’aquests dos conceptes si se’ls hagués basat el pas en tant que refugiats? O, mirant-ho des d’una altra perspectiva, quantes possibilitats de millorar la nostra civilització, quantes idees innovadores s’han ofegat a la mar amb les persones que n’eren portadores i fugien de guerres terribles com les que van assolar Europa fa 80 anys?
“Esperanza en la oscuridad”, de Rebecca Solnit, és un recull d’aquells moments de la història recent en els quals la suma de les persones que no volien acceptar la injustícia va servir per generar dinàmiques de canvi o per evitar actes d’injustícia. Però sobretot és una reflexió sobre la necessitat d’adoptar una mirada llarga, de saber que els canvis prenen temps, i que cada gest, cada acte, és imprescindible per a què aquests canvis algun dia es produeixin. És un recordatori de totes les victòries de la gent, de com eren d’inesperades només uns anys abans, i de com semblen de normals un cop que han succeït (pensem, avui en dia, en el divorci, les vacances, el vot de les dones, el matrimoni igualitari…). És, per això, una exhortació a no desanimar-nos, a reconèixer que si, que efectivament, el futur no està escrit, però precisament per això hi ha marge per construir-lo. I és aquí on tots dos llibres es troben, en la comprensió que la foscor no només produeix monstres, sinó que també amaga la llavor de l’esperança. El futur, velat com està a la nostra mirada, és un llibre en blanc que espera a ser escrit. I no hi ha millor manera d’escriure el futur que entenent el passat.
Pau de Vílchez Moragues, professor ajudant de dret internacional públic
Bonifacio de la Cuadra, Democracia de papel. Crítica al poder, desde la transición a la corrupción. Ed. Libros de la Catarata, 2014
La Constitució espanyola arriba a la maduresa, al seu quarantè aniversari, enmig de la pitjor crisi social, econòmica i territorial. Es produeix, també, una crisi d’identitat constitucional, en el sentit que els ciutadans ni coneixen la Constitució, ni la valoren ni hi confien.
A Democracia de papel Bonifacio de la Cuadra, periodista de primer nivell que va seguir per El País el procés de la transició, explica com el funcionament del règim polític espanyol és el resultat del mal ús que s’ha fet de la norma jurídica fonamental. L’autor posa el focus en el deteriorament d’institucions cabdals per la democràcia i la separació de poders, com el Tribunal Constitucional o el Poder Judicial i avisa que els drets civils i polítics han passat per preocupants etapes de retallades i modulacions. De la Cuadra crítica el sistema polític feble, “de paper”, que necessita un nou impuls.
Maria Ballester, professora contractada doctora de Dret Constitucional UIB
Joan Sales, Incerta glòria. Ed. Club Editor, 2014
Magnífica novel·la que ens ajuda a entendre la guerra civil. Només des de la comprensió de la història, del perquè del nostre ordenament jurídic, el podrem aplicar correctament.
Miquela Grimalt, professora associada de Dret Internacional Públic UIB
Benet Salellas, Jo acuso. La defensa en judicis polítics. Ed. Pagès editors, 2018
L’autor, explica el concepte de justícia política mitjançant l’anàlisi de diferents judicis històrics i experiències personals, proposant finalment, una estratègia jurídica per fer front a aquest tipus de processos.
Nerea Bilbao, alumna del Grau de Dret UIB
Irene Némirovsky, El baile. Ed. Salamandra, 2006
El matrimoni Kampf organitza “el ball” per aconseguir el reconeixement de l’alta societat. La parella convida comtes, barons o marqueses a la cita, tot i no conèixer-los. Antoinette, la filla adolescent, té prohibit sortir de l’habitació aquella nit. En canvi, ella farà que el ball sigui inoblidable…. L’autora és crítica, breu i clara. El recomano perquè el retret és vigent quasi cent anys després.
Laura Guarda, alumna del màster de pràctica jurídica UIB
Ernest Hemingway, El viejo y el mar. Ed. Club Planeta, 1991
Tot un clàssic! El protagonista, un vell pescador, no ha pogut pescar cap peix des de fa 84 dies. Malgrat tot, no ha perdut l’esperança i decideix intentar-ho una altra vegada. Molt aviat es trobarà amb una gran sorpresa que el farà estar a la mar durant dies de gran lluita, tant externa com interna.
La vida està plena d’obstacles, i no importen les derrotes, sinó l’esperit de continuar lluitant.
“Un home pot ser destruït però no derrotat“
Jilin L. Ye, alumne del grau de Dret UIB