Com queda la llibertat de manifestació després de la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés?

Sebastià Rubí Tomàs. 

Advocat. Professor associat de Dret constitucional de la UIB.

L’article 1.1 de la Constitució Espanyola (CE) estableix que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.”

Llibertat d’expressió i manifestació van lligades i són manifestació essencial del pluralisme polític. Per tant, sense llibertat d’expressió i manifestació no hi ha cap democràcia.

D’acord amb el professor Joaquin Garcia Morillo, el dret de reunió és la “manifestació més primària del pluralisme polític”, “l’assistència a ella constitueix la forma més embrionària de participació política”. 

Les primeres manifestacions del dret de reunió les trobam a la Primera esmena de la Constitució dels EUA “ El Congrés no podrà fer cap llei pel que fa a l’establiment de la religió, ni prohibint la lliure pràctica de la mateixa; ni limitant la llibertat d’expressió o de premsa; ni el dret a l’assemblea pacífica de les persones, ni de sol·licitar al govern una compensació de greuges” i a la Constitució francesa de 1791 es garanteix com a dret natural i civil “la llibertat dels ciutadans de reunir-se pacíficament i sense armes, complint les lleis de la policia”.

Pel que fa a la CE, estableix el dret de reunió i manifestació a l’article 21. 1: “Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia”. I a l’article 21.2 “ En els casos de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions caldrà comunicar-ho prèviament a l’autoritat, la qual només podrà prohibir-les quan hi hagi motius fonamentats d’alteració de l’ordre públic, amb perill per a persones o béns.”

Com podem observar, la redacció de la CE respecte aquest dret, és més ampla i extensa que les anteriors, però en totes elles es poden trobar dos elements essencials: reunió pacífica i sense armes. 

S’entén com a reunió, “la congregació transitòria de diverses persones per a l’intercanvi d’idees o la defensa d’interessos”

El desenvolupament legislatiu d’aquest dret es troba a la LLei Orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió i als articles 23 i 24 de la LO 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana. 

L’article 1.2 de la LO 9/1983, defineix el concepte legal de reunió com la “concurrència concertada i temporal de més de 20 persones, amb finalitat determinada”. Però no sempre que un grup de persones es reuneix està exercint aquest dret fonamental.

A més, qualsevol tipus de reunió o manifestació, està sotmeses al mateix regim jurídic:

  • principi de llibertat, pel qual, no és necessària l’autorització prèvia, 
  • principi de responsabilitat: els organitzadors són responsables del bon ordre de les reunions i manifestacions i, finalment, 
  • principi de pacifisme, es a dir, reunió sense armes. 

Per la seva part, les reunions en llocs de trànsit públic, es a dir, les manifestacions, tenen un règim jurídic especial. Aquesta especialitat, fa que, a part d’estar sotmeses als principis anteriors, les manifestacions han de ser comunicades amb un mínim de 10 dies i un màxim de 30, excepte si existeixen causes extraordinàries, cas en que es podrà comunicar amb 24 hores d’antelació. A més, només poden ser prohibides quan existeixen “raons fonamentals de pertorbació de l’ordre públic, amb perill per a les persones i els béns”.  Com a mesura intermitja, es podrà proposar la modificació de la data, lloc, durada o itinerari. Contra la resolució de l’autoritat governativa, hi cap recurs davant el TSJ. 

Respecte als límits del dret de reunió i manifestació, s’ha de remarcar que, d’acord amb l’article 5 LO Dret de Reunió, únicament es pot limitar aquest dret per causes de seguretat nacional, salut pública, ordre públic i en determinants casos, quan afecti als drets i béns d’altres persones. S’ha d’aclarir respecte de la limitació per raó d’ordre públic que només l’exèrcit pot fer parades militars o desfilades en formació tancada, amb tambors i himnes utilitzats per a honors militars i que els policies només es poden manifestar si estan fora de servei. 

Per la seva part, l’article 544 del Codi Penal estableix que “Són reus de sedició els qui, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, que s’apliquin les lleis o que qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic exerceixi legítimament les seves funcions o compleixi els seus acords o les resolucions administratives o judicials.”

El TS va dictar sentència a la Causa Especial 3/20907/2017, i va condemnar per un delicte de sedició a penes de presó de entre 9 i 13 anys i inhabilitació a Jordi Cuixart, president d’Omnium Cultural i a Jordi Sànchez, expresident de l’Assemblea Nacional Catalana. Així com a sis exconsellers del Govern de la Generalitat i a l’expresidenta del Parlament. També van ser condemnats per delicte de desobediència amb pena de multa e inhabilitació tres exministres del Govern.

Davant aquests fets, cal demanar-se com queda la llibertat de manifestació després de la sentència del TS sobre “el procés” i en aquest sentit és rellevant l’informe publicat per Amnistia Internacional el 19 de novembre de 2019. Segons aquesta ONG internacional de drets humans, la sentència suposa una restricció excessiva i desproporcionada de l’exercici pacífic dels drets humans, i és preocupant l’impacte que pugui tenir sobre l’exercici del dret fonamental de manifestació “la imposició del delicte de sedició sobre fets que se desprenen directament de l’exercici pacífic dels drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica”.

Al mateix document, Amnistia expressa que el delicte de sedició és molt genèric, i que vulnera el principi de legalitat, pel qual, qualsevol tipus penal ha de ser previsible. Aquesta falta de claredat a la definició, ha permès la imposició de restriccions als dret a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica. 

A més, s’ha de recordar que les accions directes no violentes, incloent la desobediència civil, es troben protegides pels drets anteriors, fins i tot quan suposin una vulneració de la llei ( Comissió de Venècia)

A la sentència, el TS considera que la violència no és un element del tipus del delicte de sedició, allunyant-se de la doctrina general que expressa la necessitat de violència al delicte en qüestió.

L’informe, també aclara que el Dret internacional permet la restricció de l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica, amb l’objectiu de protegir determinats interessos públics, sempre i quan aquestes restriccions estiguin establertes a la llei, siguin necessàries i proporcionals per aconseguir un fi legítim, violant en cas contrari aquest drets. Per tant, en aquest cas, la imposició de sancions penals de tal severitat no són mesures previsibles, necessàries ni proporcionals, tenint en compte que, com reconeix la mateixa sentència, els fets van ser eminentment pacífic i, per tant , se estan vulnerant els dret de reunió pacífica i manifestació.

Amb la interpretació del delicte de sedició que ha fet el Tribunal Suprem, aquest, ha obert la porta a la futura criminalització d’actes que fins avui havien estat considerats exercicis legítims al dret de reunió pacífica i manifestació.

Si la convocatòria del referèndum era il·legal, el que s’estava celebrant no era un referèndum  ja que no tenia eficàcia jurídica. Aquests actes  no tenien força vinculant i en conseqüència la policia impedia l’exercici dels drets  de llibertat d’expressió i manifestació de les persones. 

Com s’ha dit amb anterioritat, una altra preocupació que mostra l’informe és l’efecte dissuasiu que pugui tenir la sentència sobre l’exercici dels drets de reunió i manifestació  a causa de la inseguretat e incertesa respecte  els límits del delicte de sedició. Es a dir, aquesta interpretació pot provocar una acte de por cap a la ciutadania pel qual deixi d’exercir els seus drets fonamentals. 

Per concloure, l’informe proposa com a solució la revisió del tipus penal. S’ha de recordar que aquest delicte és preconstitucional i que es va mantenir amb l’objectiu d’acabar amb la dissidència política. 

Amb aquesta interpretació del delicte de sedició, el Tribunal Surem hauria posat en perill el dret fonamental a la llibertat de manifestació i, per tant, el pluralisme polític. 

Quina és la vostra opinió…? (s’obri el debat)

[Resum elaborat per l’alumna col·laboradora Nerea Bilbao]